Quan Vladimir Putin es va convertir en president de Rússia, no fa tant de temps dd'això, les cartes amb que comptava per jugar a l'escena internacional eren relativament escasses. L'economia russa estava per terra, i grans segments de la població vivien en condicions pitjors que en els últims anys del règim soviètic. El govern central es trobava amenaçat pels barons locals i regionals que havien usurpat gran part del poder polític real, així com per un moviment secessionista molt tenaç a Txetxènia. Les forces armades es mostraven descontentes, enyorant el poder relatiu perdut a l’arena mundial i sense moltes perspectives de millora immediata. Per contra, es dessagnaven i se sentien cada vegada més impopulars a causa dels pocs èxits de la guerra a Txetxènia.

Les institucions financeres mundials es manifestaven fartes d'abocar fons en el clavegueró en què s'havia convertit l'economia russa. Els Estats Units menyspreaven Rússia políticament, procedint a la incorporació a l’OTAN de països fronterers amb Rússia. Europa occidental se sentia enutjada per l'actitud russa en el conflicte iugoslau i desenganyada per les inversions econòmiques sense fruit. Els xinesos semblaven ignorar Rússia, el crèdit dels quals a l’Orient Mitjà i altres regions del Tercer Món decreixia constantment. I per descomptat, els ex-satèl·lits d'Europa central i oriental feien tan com podien imaginar per empitjorar la vida dels russos.

En aitals circumstàncies, i a pesar que no semblava molt prometedor, és notable com han canviat les coses amb Putin en només dos anys. S'ha mostrat com un líder molt enèrgic, molt més intel·ligent del que ningú no podia pensar (després de tot, se suposava que no era més que un apparatchik del KGB), i un diplomàtic molt hàbil.

Va començar pel principi, assentant la seva base domèstica. Va liquidar els barons i va recentralitzar l'Estat, emprenent una activa campanya contra els txetxens, sense perdre massa vides russes. No ha guanyat aquesta guerra, lluny d'això! I ha sofert moltes crítiques internacionals per violació de drets humans. Però a diferència del vacil·lant Ieltsin, va aconseguir convertir la guerra contra els txetxens en una font d'orgull popular rus pel seu "vigorós" lideratge, en lloc de queixes i murmuracions. L'exèrcit sembla convençut que farà tan com pugui, dintre dels límits d'un pressupost exhaust, per satisfer les seves necessitats.

A continuació va emprendre una política exterior en totes direccions (tous azimuts, com va dir de Gaulle el 1968 sobre l'estratègia nuclear francesa). Va viatjar a la Xina, establint una sigilosa aliança sobre dues qüestions: contrarestar l'avanç de l'islamisme a l’Àsia central, i tractar de limitar el poder nord-americà al món. Va viatjar a Alemanya, i va encantar al Bundestag no només parlant en alemany sinó aparentant ser un tipus molt raonable. Va revigoritzar els llaços russos amb l’Iran, però també li va ser diplomàticament útil a l’Iraq. Fins i tot va aconseguir que el primer ministre d'Israel visités Rússia.

Amb una mica de paciència, va persuadir George W. Bush perquè es trobés amb ell a Eslovènia. I Bush va mirar als ulls a Putin i va anunciar al món que podia confiar en ell. En això va deixar molt enrera a Gorbachev, qui només va aconseguir que Reagan digués: "confio, però anirem comprovant".

Va millorar les relacions amb l’FMI i el Banc Mundial, i va impulsar una millora de la indústria petrolífera russa, que ara proporciona el 40 per cent dels ingressos governamentals.

I aleshores va sobrevenir l’11 de Setembre. Putin estava disposat a treure el màxim avantatge possible de la ràpida partida d’escacs mundial que es va engegar. El va fer amb flexibilitat i sense cedir molt terreny. Els Estats Units volien suport per a la seva guerra contra el terrorisme, i ho van aconseguir. Volien arribar a certs acords militars amb l’Uzbekistan i el Tadjikistan, i Rússia no s’hi va oposar, però tampoc no va relaxar la seva ferma posició al Tadjikistan.

Els Estats Units s'han mostrat disposats a pagar amb escreix aquesta col·laboració. Un dels principals punts de fricció entre els Estats Units i Rússia era la determinació de Bush per dur endavant la defensa anti-míssils, i si era necessari deixar sense efecte el tractat amb Rússia referent a això. Llavors Putin va arribar a Texas, es va posar les botes de cowboy, i va aconseguir que l'administració Bush posposés, almenys de moment, la idea de donar per liquidat el tractat, sense protegir en canvi cap dels requeriments de l'administració Bush en quant a eventuals canvis en aquest. Encara ho estan "discutint". Entretant, les crítiques nord-americanes a l'actuació de Rússia a Txetxènia s'han evaporat amb motiu de la tolerància zero de Bush cap als terroristes. Putin era tot somriures. Quan Andrei Gromyko va proposar a Mijail Gorbachev com a Primer Secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica, es diu que va dir al Politburó que el camarada Gorbachev tenia "dents d'acer". Deixo que sigui la història la que jutgi si aquesta apreciació era exacta en el cas de Gorbachev, però tinc la sensació que les dents de Putin sí que són veritablement d'acer.

Putin ha discutit també amb l’OTAN sobre alguns possibles acords. Va veure que no podia impedir l'ampliació, i va decidir fer ús del vell proverbi: "si no pots guanyar-los, uneix-te a ells". L’OTAN i Rússia estan en vies de constituir un consell especial OTAN-Rússia per cobrir preocupacions comunes com el "terrorisme" i altres qüestions, no donades a conèixer públicament o potser encara no decidides. I pel que sé Rússia no ha hagut de pagar res per aquest privilegi. Es comenta que alguns països d'Europa centre-oriental no estan massa feliços per aquest nou acord.

I finalment, encara que no amb menor importància, per primera vegada en el que sóc capaç de recordar, Rússia està en el centre de les discussions mundials sobre el preu del petroli. Elevar-lo o baixar-lo, amb una decisió explícita o ajustant la producció, ha estat durant molt temps privilegi de l’OPEP, especialment de l’Aràbia Saudita. Qui és qui efectivament prem les cordes és alguna cosa que es duu també discutint molt temps, però hi ha pocs dubtes que aquest alça o rebaixa té conseqüències molt serioses per a l'economia mundial.

El novembre de 2001 el preu del petroli s'ha desplomat en el mercat mundial, i els saudites han encapçalat la crida a una reducció de la producció per recuperar els preus. L’OPEP s'ha manifestat d'acord, i el mateix ha succeït amb països que no pertanyen a ella, com Mèxic, Noruega i el Regne Unit. Però Rússia s'hi ha negat, i en conseqüència no es reduirà la producció, si més no ara com ara.

Per què ha fet això Rússia? Putin diu que ell no té res a veure amb això, i que és la decisió de les empreses privatitzades que controlen actualment la producció de petroli a Rússia. Resulta divertit comprovar fins a quin punt li ha agafat afecte Putin a un dels trucs preferits dels presidents nord-americans, el de negar qualsevol responsabilitat en el que fan les empreses privades, quan tothom sap que si el govern dels Estats Units vol realment retorçar-los el braç, ho fa sense miraments (molt recentment ho ha fet amb les xarxes de televisió privades perquè no retransmetessin entrevistes amb Osama ben Laden).

I per què no vol Putin avenir-se a l'acord [amb l’OPEP i altres països productors de petroli]? Es poden imaginar diverses raons. Una d'elles és simplement que Rússia considera insultant aquesta proposta. En la dècada de 1990 Rússia va reduir la seva producció a causa de la revolada i el desconcert econòmic, i els saudites i uns altres se’n van aprofitar. Ara que a Rússia li va millor (i pretén recuperar els ingressos perduts), els saudites volen estrènyer-li el cinturó. Una segona raó és que a l'economia russa i als ingressos del seu govern els va millor precisament gràcies a la producció petrolífera, i no desitgen retallar-la. Una tercera raó podria ser que Rússia apunta, a llarg termini, a augmentar la seva quota en el mercat mundial, per la qual cosa està ara disposada a disminuir els preus.

Però també hi ha consideracions geopolítiques. Els saudites estan travessant dificultats polítiques. I aquestes dificultats els impedeixen satisfer les exigències nord-americanes, sotmetent així l'aliança a tensions. Rússia podria desitjar mostrar als Estats Units que és un aliat més fiable que l’Aràbia Saudita, i començar a aparèixer com un possible substitut en quant a la producció energètica. En qualsevol cas, l'actitud de Putin en aquesta qüestió no sembla desagradar al Tresor nord-americà en aquests moments.

Mentre, els russos han tornat a aparèixer a Kabul, a través del seu delegat, l'Aliança del Nord, i el seu agent, la força aèria nord-americana. Encara que això no converteix de nou a Rússia en superpotència, li retorna el paper de seriós jugador en l'escena geopolítica mundial.

Immanuel Wallerstein (1 de desembre de 2001).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).